La historia del maestro Kapuscinski

 Cuando viajamos y hacemos turismo nos gusta hacer fotografías que, posteriormente, clasificamos en álbumes para recordar nuestras anécdotas, en el futuro. Kapuscinski ha querido realizar su propio álbum, pero de una manera distinta. A modo de diario personal explica sus vivencias a lo largo de los viajes que realiza, como corresponsal de prensa. “Viajes con Heródoto” es un libro que más allá de explicar los paisajes de África y describir los colores de las calles asiáticas, persigue un objetivo moral. Trata de inmiscuir al propio lector en la historia y hacerlo recapacitar sobre la importancia de ésta. Para ello, contextualiza perfectamente los movimientos políticos y la situación económica de cada país, además de las referencias culturales que aporta de cada civilización. De modo que capta la atención del espectador, como si de un programa de televisión de tratara.

La odisea del polaco comienza, justamente, cuando se cumple su sueño: debe cruzar la frontera. Es enviado a la India. Con el primer libro de historia como único compañero de viaje, el joven toma su rumbo y comienza así la larga rueda de viajes y aventuras que protagoniza. Visita exóticos lugares como Egipto, China o el Congo y conoce culturas tan curiosas y apasionantes como la griega, la oriental o la africana. Nos muestra, así y de manera muy detallada, la dura década de los cincuenta y los diferentes movimientos histórico-políticos que se suceden alrededor del mundo en aquella época. Cambios de gobierno, guerras entre pueblos, abusos de poder y dinastías monárquicas que duran varias generaciones. Pero, ¿Cómo contar los nuevos acontecimientos sin hacer referencias al pasado donde se hallan, en la mayoría de las ocasiones, las causas de todo conflicto?

Alternando sus vivencias con las del mismísimo Heródoto, Kapuscinski consigue la combinación perfecta entre el relato de sus viajes y los que escribió en su día el antiguo historiador griego. La “Historia” de Heródoto, por una parte,  sirve al lector como principal fuente documental para entender el libro y, en segundo lugar, enriquece la obra y amplía los conocimientos del lector. Es así, como se consigue una narración rápida e ininterrumpida que permite una lectura dinámica y fluida de una obra, cuyo pilar principal es el testimonio del autor. Éste, además de ser la principal fuente informativa, narra sus viajes de un modo totalmente realista pero desde su punto de vista, con una actitud crítica y totalmente subjetiva. Y relata, asimismo,  las aventuras, a las que se afrenta con empeño y que acercan al propio lector hasta el lugar de los hechos.

Leer el libro de Kapuscinski es como realizar su propio viaje. Eso sí, desde un país más lejano y en una época totalmente distinta, en la que muchos detalles, nos resultan totalmente incomprensibles. Pero para eso está Heródoto, que nos recuerda el significado de esa frase que tantas veces hemos oído “para entender el presente hay que conocer el pasado”. En definitiva, una obra que todo periodista debería conocer, incluso utilizar como manual de lectura. Mi propuesta desde aquí a las facultades de Ciencias de la Comunicación. Kapuscinski, un gran maestro en periodismo y reporterismo.

Planeta lliure

Fa dies que sentim als mitjans de comunicació que hi ha una revolta a les places d’arreu del món. Però crec que per poder entendre el missatge, cal apropar-se i veure exactament el que està passant. Divendres jo vaig decidir acostar-me a Plaça Catalunya i, si us soc sincera, és difícil descriure l’ambient. S’ha de veure per poder creure-ho. És un altre món. Un planeta lliure molt semblant al que descriu la pel·lícula francesa que es titula així –i que us recomano si us voleu fer una idea de l’aire que es respira a més de 450 places del món que s’han ocupat aquests dies–.

Us imagineu una societat on es prenen decisions en comú de forma assembleària i on tots, absolutament TOTS, tenen dret a expressar la seva opinió? Un lloc on pots agafar un llibre, llegir-lo i tornar-lo a deixar perquè una altra persona gaudeixi de la seva lectura? Un espai on s’intercanvia menjar per un pentinat i on pots dormir al aire lliure sense perill de que et passi res? Un món on no hi ha cap figura opressora que vulgui imposar les seves idees, ni tampoc cap instrument de control que prohibeixi la lliure expressió?

S’està creant un model de societat basat en la llibertat i el respecte. Cosa que no ens han ensenyat a l’escola. Sempre ens han dit que hi ha persones que manen perquè estan per sobre de la resta; que som màquines de producció i ens hem de passar la vida treballant fins que ens fem vells. Que hem de pagar uns impostos per tenir una certa qualitat de vida. I que hem d’anar amb compte amb el que diem i el que fem.

Segurament estareu pensant que és una utopia i que la nostra societat és intangible. Però no és cert. S’està demostrant. Plaça Catalunya és un exemple. Aquí funciona. I això vol dir que és possible! Es tracta de tornar al model de democràcia que ja van crear els grecs. I resulta irònic pensar que hem de lluitar per una cosa que ja existia fa milers d’anys i que nosaltres mateixos ens hem carregat.

Us deixo l’enllaç de la web de l’acampada a Barcelona i unes fotos hem fet estos dies.

http://acampadabcn.org/es/

    Vistes de l'hort ecològic

Perruqueria per a tots

Assemblea de la tarda 

La plaça del poble

 Menjar per a tots

Somiant amb un planeta lliure

Un cafè amb Pau Freixas

Preparant un monogràfic sobre l’auge del cinema en català per a ràdio, teníem sobre la taula diverses propostes d’entrevista, entre elles, Pau Freixas. Però tenint en compte que es tracta del director d’una de les sèries revelacions de la temporada, la cosa era bastant difícil. Després d’unes trucades amb la productora i amb el propi Pau, ens hem assabentat que avui estaria a Diagonal firmant el DVD de Polseres Vermelles. I com que no podíem deixar passar aquesta oportunitat, allà que ens hem plantat.

Al principi no ha estat gens fàcil aconseguir avançar a la cua entre les fans dels polseres que cridaven com si del mateix Justin Bieber es tractés. Però una vegada hem aconseguit parlar amb seguretat, no hi ha hagut cap problema per passar a la part de la premsa, ja que havíem parlat prèviament amb el director de la sèrie. De totes maneres únicament havíem aconseguit estar amb la premsa, encara necessitàvem un cop de sort per poder entrevistar-lo. L’espera ha estat pesada i l’ambient cada vegada es carregava més, fins i tot, hem presenciat l’actuació dels mossos d’esquadra que han acabat amb l’acte argumentat que la histèria de les milers i milers de fans –sincerament mai se m’ha donat bé això de contar la gent que hi ha en una aglomeració d’aquestes dimensions, però us asseguro que allò era al·lucinant– feia que cada cop fos més perillós estar allà. Aquest era el moment, així que amb una mica de cara hem seguit als polseres, a l’Albert Espinosa i al director fins a l’interior de l’espai que tenien reservat al centre comercial i allà –entre la ràbia i la desil·lusió dels actors per no poder continuar amb la firma del DVD–, per fi, hem aconseguit parlar amb Pau.

Hem sortit del recinte i asseguts tranquil·lament a una terrassa hem pogut parlar de manera llarga i distesa tant del cinema en català –el que ens interessava per al nostre treball– com de la seva experiència i trajectòria –el que realment ens ha acabat interessant personalment–. Tant és així, que quan ens hem adonat eren quasi les 10 de la nit. Però i què? Teníem l’entrevista amb el Pau i no només això, sinó que hem parlat amb ell d’infinitat de coses, hem intercanviat opinions i fins i tot l’hem arribat a conèixer el suficient com per poder assegurar que és una persona sensata i sincera, que realment gaudeix amb la seva feina perquè la fa per vocació. Pau, gràcies per aquesta vesprada!

Lelelerele lelelerele lereleré

La comarca dels Ports vibra per segona vegada al so de la Pegatina. Dijous, el grup de rumba catalana ens visitava de nou i ens amenitzava la festa estrenant la gira  del seu nou treball Xapomelón. Els gats rumberus ja van actuar a l’Aplec dels Ports i repeteixen l’experiència en aquesta terra perquè asseguren s’ho van passar d’allò més bé. Tot i que aquesta vegada la rumba no sonava al carrer sinó que ho feia a un poliesportiu, el local estava de gom a gom. I és que són molts els rumberos que segueixen aquest grup arreu de les comarques del nord de Castelló i pensen també que el riure és cirera i la pena poca feina.

I què és el que ens agrada tant d’ells? Potser sigui que després de 3 discs i gires arreu del món no s’ho tenen cregut. Potser sigui que per escoltar la seva música no has de pagar 24 euros per un cd sinó que pots descarregar la seva música gratuïtament des de la seva pàgina web sense desobeir a la Sindy. Potser perquè que són capaços de fer ballar al segurata que hi ha a la porta dels seus concerts o que no s’ho pensen dues vegades a l’hora de baixar de l’escenari per ballar amb el seu públic, ni tampoc els importa allargar els seus concerts per tal que la gent continuï gaudint del seu espectacle. Potser per detalls com bolcar-se amb la gent d’una comarca que no els hi és propera i vestir una samarreta dels Ports en moviment per tal de reivindicar l’emissió del TV3 al País Valecià. Potser sigui que en un món ple de cabòries on mana la resignació i els somnis no escapen de ser més que una il·lusió, ells no es resignen i han convertit el seu somni en una realitat. O potser és perquè diuen més del que volen i no et fan sentir violent.

Relament no sé què és el que té aquest grup que ens agrada tant. Però sí sé que d’un cop d’ull i desmadrats més de 1000 veïns dels Ports van saltar, cantar, ballar, cridar, riure i fins i tot es van emocionar dijous a Morella i això, té molt de mèrit.

¿Para cuándo las cocretas?

Supongo que estaréis enterados de las nuevas incorporaciones en el diccionario de la Real Academia Española de la Lengua. Así o asín y murciélago o murciégalo.

Resulta que los académicos han aceptado estas nuevas palabras asegurando que no suponen ningún riesgo para la lengua, ya que se trata de motes muy usados por nuestra sociedad. No digo que no sea cierto. De hecho, estoy segura de haber oído muchas más veces asín que así. Y también conozco a varias personas que dicen murciégalo y no murciélago –¡si hasta el corrector del Word lo acepta!–.

Ahora bien, cada vez me resulta más difícil asimilar ciertos cambios. Da la sensación de que a la RAE le está gustando esto de ampliar el diccionario asín como asín. Parece que aquello que empezó con quitarle la tilde al solo, se está convirtiendo en una moda –que a este paso nos llevará a pedir una ración de cocretas de las que hace años crompa mi agüela –.

Llamadme antigua si queréis, y no es por fastidiar, pero después de probarlo, casi prefiero seguir escribiendo ciertas palabras con tilde y sin alterar el orden de sus letras. Porque según los académicos este fenómeno no supone ningún peligro para nuestra lengua pero, con todo el debido respeto, permítanme que lo dude.

Si Aristófanes levantara la cabeza...

Cuando tienes 16 años poco te importa si las guerras púnicas fueron el 150, 200 o 300 A.c. o si los espartanos y los atenienses se llevaban a la greña. Bastante tienes con ir al instituto cada mañana y aprobar las asignaturas hueso. Ahora bien, cuando te pones en el papel de Hera, Atenea o la mismísima Parlágora la cosa cambia. El latín se convierte en tu asignatura preferida y hasta llegas a entender el griego. Pasas de estudiar la historia y la literatura a vivirla en tu propia piel. Y es que si resulta que Zeus es tu compañero de clase, parece que lo miras con otros ojos. Esto es lo que les pasa a los alumnos de clásicas del I.E.S. José Vilaplana de Vinaròs y miembros del grupo de teatro Ipso Facto.

Charo de la Haba, Jesús Gracia y sus alumnos han presentado hoy su obra al certamen Compitalia organizado por la asociación Prosopon teatre en Valencia. Se trata de una adaptación de la comedia griega de Aristófanes, Las Asambleístas o Asamblea de mujeres. Tres niñas preparadas para ir a la fiesta del pijama tienen que leerse un libro que les han mandado en clase. Se apaga la luz y entran las mujeres gloriosas de haber conseguido burlar a los hombres en la asamblea. Parlágora comienza su campaña mientras los dioses pelean en el Olimpo. Y las viejas de Atenas se mueren por acostarse con el joven más bello, que a su vez prefiere coquetear con chicas más jóvenes. Y todo por un nuevo decreto aprobado por las mujeres.

Y me gustaría insistir en que lo suyo es una adaptación en toda regla. El texto hace referencia a la crisis que atravesaban los atenienses en sus tiempos y que tanto nos recuerda a la situación económica que vivimos actualmente. Los vestidos van más allá de imitar túnicas y togas clásicas e incorporan elementos como tacones de aguja, cinturones de cuero o shorts. Como decorado, cinco mujeres que hacen un repaso al arte del dibujo, desde un busto griego a una cara manga. La música, por su parte, combina tambores africanos con ritmos carnavaleros, hasta incluso despunta alguna que otra guitarra heavy. Y los actores son una mezcla de personalidades, caracteres, rostros y encantos totalmente distintos que cuando se unen son capaces de arrancar una carcajada a cualquiera que esté en el graderío o hasta incluso pueden hacer que se te caiga la lagrimilla si eres el padre-madre-abuelo-hermana de alguno de ellos.

Cabe destacar que es admirable el esfuerzo, empeño y dedicación que tanto profesores como alumnos invierten en cada uno de los proyectos del grupo de teatro. Cada uno de estos trabajos no es uno más, sino que contribuye a que Ipso Facto sea uno mayor. Y nos parece mentira, a los que comenzamos con la huelga de sexo de Lisístrata, que aquel pequeño grupo de instituto que formamos para poder presentarnos a un concurso, haya llegado tan lejos. Pues si bien es cierto que cada año se renueva el alumnado, cuando los de cuarto de la E.S.O. entran con ganas de comerse el mundo y cubrir las plazas vacantes de los que se van a la universidad, el grupo no deja de crecer. Cada año somos más los que vamos a apoyar a los chavales y ayudarles, ya sea en el maquillaje, peluquería, decorado, sonido  o simplemente para hacer fotos. Y todo gracias a Charo y Jesús. Pues ellos son los verdaderos responsables de que los chavales se impliquen y participen en actividades como estas y además sientan curiosidad por la cultura clásica. Por si eso no fuera poco, son capaces también de crear un grupo en el que pasas de ser el compañero de clase al amigo. Y eso sí que es digno de admirar.

La cultura del vi

Avui quan venia de classe, abans d’anar a casa, he passat per la tenda i he comprat una ampolla de vi per acompanyar el sopar.

Imagino que quan sentiu la paraula vi a cadascú de vosaltres us venen coses totalment diferents a la ment. Alguns probablement sabeu de vins i penseu en un tipus específic i d’altres igual recordeu alguna festa o fins i tot una bona borratxera. Jo quan sento vi recordo les vesprades de setembre que passava amb tota la família a les vinyes dels meus avis. El segon o tercer cap de setmana de setembre fèiem la verema, dinàvem al camp i després xafàvem el vi com es feia antigament. A la meva germana i a mi ens agradava molt anar a veremar perquè ens ho passàvem molt bé “ballant” dins del remolc on posàvem el raïm després de collir-lo. Però sens dubte, el moment més divertit i que més il·lusió ens feia era quan tastàvem el most, el primer suc que extraiem del remolc. Després posàvem el most en carretells i setmanes després el meu avi anava a trasbalsar-lo i cremava metja perquè fes la fermentació. Era un procés força més complicat que per poder explicar bé, allargaria massa aquesta entrada al blog, però aquestes són les petites pinzellades que us puc deixar perquè sapigueu més o menys com era la cosa. Suposo que us podeu fer una idea.

Ara treballo a un restaurant i moltes vegades quan serveixo el vi als clients em fa gràcia veure com el tasten i m’agrada sentir els comentaris que fan (em recorda quan la meva germana i jo bevíem el most).

I per què us parlo de vins? Avui, a classe de Cultura ens ha visitat Carles Pastrana. Per qui no us soni aquest nom, es tracta d’un vinater i periodista català, propietari de firmes com el Clos de l’Obac, que ens ha apropat a la cultura del vi. Carles ens ha explicat una mica la història del vi al nostre país i ens ha contat alguna que altra anècdota bastant divertida. Segurament, cadascú dels qui estàvem a classe ens haurem fet una idea diferent respecte al que ens ha explicat. Jo m’he quedat amb una de les anècdotes que ens ha contat, el significat de la qual ve a dir una cosa així com: hi ha vins bons i roïns, però això no vol dir que no ens pugui agradar un vi roïn o que ens hagin d’agradar tots els vins bons. No hi ha eines per a mesurar la qualitat dels vins i això aporta certa dosis de “màgia” al tema. I no crec en la màgia, però he de reconèixer que he tingut un sentiment “especial” quan estava sopant, he begut del got i he recordat aquelles vesprades xafant raïm.

Per cert, el vi era del barat. "Sí, d’aquells senzills però bons"...

Black swan

Por poco amante que seas del ballet seguro que conoces El lago de los cines de Chaikovski. Una joven convertida en cisne por un maleficio se enamora de un príncipe, el cual se casa con otra mujer engañado. La joven no puede soportar que el hombre al que ama se case con otra y decide morir. Una historia de amor, que sin duda ha inspirado a cientos de cuentos y novelas posteriores. Y una historia con la que muchas jóvenes adolescentes pueden sentirse identificadas a través de la brillante adaptación de Darren Aronofsky.

En esta versión las dos mujeres que se enamoran del príncipe son dos cisnes –pero a la vez son una misma mujer–. Por una parte, el cisne blanco es la pureza y la inocencia adolescente, mientras que el cisne negro representa la pasión de la mujer adulta. Ambas bailarinas optan al papel principal de reina cisne pero para eso tienen que conquistar al director. Observamos aquí un paralelismo entre el cuento y la vida real, dos mujeres que disputan una posición y para ello deben gustar al hombre poderoso –el príncipe–.

Pero hay más. El hechizo del cisne del cuento se traduce –en la película– en la sobreprotección de esa madre de vocación frustrada que se ve reflejada en su hija y quiere que ésta consiga el papel. Y yo me pregunto, ¿cuántos padres obligan de manera sutil a sus hijos a estudiar aquella carrera que por razones varias no han podido hacer ellos? ¿Cuántos padres sin darse cuenta (o sí) manejan a sus hijos para conseguir aquello por lo que están frustrados? Seguro que están pensando en algún caso conocido.

Creo que es interesante también el tema de las alucinaciones que sufre la protagonista a lo largo de la película. Su obsesión por el papel y la lucha para que su compañera –a la que ella considera su rival– no le quite el puesto, cuando realmente esta segunda chica sólo intenta ayudar a Nina para que sea natural como ella misma. Y digo yo, ¿cuántas jóvenes se “emparanoian” –sé que esta palabra no está aceptada por la RAE pero conocemos perfectamente su significado y define con exactitud lo que quiero decir– de esta manera y ven a sus propias amigas y compañeras de clase como rivales y enemigas? ¿No es este matiz de la película otra alusión a la vida cotidiana?

Y si queremos seguir comparando vayamos al final de la historia. Aquel deseo por conseguir el amor del príncipe acaba con el suicidio de la joven que no soporta ser despechada. Y eso es exactamente lo mismo que le ocurre a la protagonista del film. Una Nina Sayers tenaz y segura de saber lo que quiere conseguir acaba en estado de alucinación asesinando nada más que aquel cisne negro al que tanto temía y que no se da cuenta que es ella misma. Y lanzo otra reflexión, ¿cuántos son los adolescentes que intentan pasar desapercibidos, ya sea por la vergüenza de la pubertad o por su relación con los compañeros de clase, suicidando así su propia personalidad? ¿Cuántos chavales tienen una vida difícil de la que intentan huir y que no les deja ser ellos mismos? ¿Os suena la expresión “es una persona gris”?

El otro día leí una crítica de la peli que decía que Natalie Portman no representaba dos papeles, sino tres. Y a decir verdad, estoy totalmente de acuerdo en ello. Por una parte, vemos a la niña buena, dulce e inocente que siempre se porta bien y hace caso a su madre –el cisne blanco–. Pero en contraposición, encontramos a la chica desmelenada que se deja influenciar por su compañera de baile para salir de fiesta y consumir todo tipo de substancias, y que descubre gracias a ella también el apetito sexual –el cisne negro–. Y por último, vemos a la joven profesional de ballet que lucha por su sueño y demuestra su talento delante del director de la compañía, quien le ayuda a sentirse segura de sí misma y le aporta cierta estabilidad –la reina cisne–.

Hecha esta reflexión no sé si estaréis de acuerdo, pero a mi modo de ver sólo puedo apuntar que mutatis mutandis –un cisne por un tutú, un príncipe por un director de ballet, un hechizo por las drogas y el amor por el deseo– la película es toda una metáfora de nuestra sociedad.

Cultura a la valenciana

Amics i grocs que llegiu el bloc, molts de vosaltres valencians i valencianes. Què està passant a
casa nostra? Ens han tret tv3 i ara ens volen traure el Català de l’escola. Què serà el següent?
La senyera per la rojigualda? Desenes de titulars mostren la nostra disconformitat envers
al tema. Manifestacions i manifests expressen el nostre rebuig a l’acció de Camps. De què
tenen por? De que riguem d’ells? Però si ja ho fem! A les pròpies falles hi ha ninots amb els
seus “jetos” (i perdoneu l’expressió però no se m’acut una forma més suau per anomenar-
los). Tenim humoristes valencians que parodien la vida d’aquest personatges d’una manera
admirable, però que evidentment, mai tindrien cabuda a la programació de la televisió del
règim. Els qui hagueu tingut la sort de riure amb ells suposo que estareu pensant en gent com Xavi
Castillo, entre d’altres. No heu pensat que si aquest paios tinguessin un programa
propi al Canal 9 potser no miraríem tant tv3? Si és el que demanem! Una televisió plural i
lliure. Una televisió com la que tenen els nostres veïns catalans i que tant ens agrada. Una
televisió amb la que puguem riure de nosaltres mateixos i que ens informe del que està
passant realment i no només del que els interessa. Per sort avui dia tenim eines per estar
assabentats del que passa dins i fora de casa. I és una vergonya que després de 25 anys
d’emissió de TV3 al país valencià haguem de conformar-nos en veure Cracòvia via Internet.
Perquè si tito Camps es pensa que farem orelles sordes al que està passant i a partir d’ara
mirarem Canal 9 en comptes de la catalana, la porta clara! Us convido a tots aquells que us
agrada tv3 que la continueu mirant. Mentre no ens donen una televisió com cal, siguem fidels
a la catalana!
I el tema del català a l’escola ja és per riure —riure per no plorar, clar—. Que aquells qui venen
de fora puguen triar línia castellana perquè no coneixen la llengua ho entenc. Però que als
valencians de naixement no se’ns inculqui la nostra llengua... Crec que sobren les paraules.

Us deixo la lletra d’una cançó que parla per sí sola:

Que vos passa Valencians.
El meu País vol viure.
lletra: Toni Mestre
música: Paco Muñoz
Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre identitat.
Era lliure i treballava
nostre regne valencià
però uns homes hi vingueren
i mataren aquell cant.
Hem patit segles de lluita
de matances i d’espant
perquè el poble nascut lliure
no vol viure empresonat.
Nobles, bisbes i juristes
ens vengueren per un plat
de llentilles a Castella
i els seus costums castellans.
Canviaren de casaca
i oblidant l’antic parlar
giraren l’esquena al poble
al bon poble valencià.
Poble de les Germanies,
poble nostre revoltat
ara saps com la noblesa
demostra la lleialtat.
Tot el regne delegaven:
hòmens, dones, terres, ars,
poble, llengua, furs i pàtria
pel poder han baratat.
Un mal dia des d’Almansa
ens vingué la novetat:
el vell Regne de València
era País conquistat.
Ja la llengua bandejaven
llevant-li oficialitat
i per just dret de conquesta
imposen el castellà.
D’altres guerres hi patiren
tot anà costera avall:
el País pergué consciència
i el poble restà callat.
Però sempre sempre hi hagué hòmens
de cor valent i esforçat
que mantingueren la flama
amb esperit vigilant.
Sempre ens han guanyat la guerra
els que diuen ser cristians,
el altres, ja ens diguen moros,
jornalers o assalariats.
Tinc ganes de fer història
i escriu-te-la en valencià:
una història en els vençuts
de tants segles guanyaran.
Alça el cap, posat en marxa
i comença a caminar.

Vols ser el meu groc?

No sé si coneixeu o heu sentit parlar mai de l’Albert Espinosa. Jo el vaig veure per primera vegada en una entrevista que li feia Buenafuente i em va agradar la seva filosofia de vida. Havia vist pel·lícules d’ell i ni ho sabia. Ara soc fan d’ell. He vist totes les seves pelis i segueixo cada dilluns la seva sèrie. M’havia llegit també un dels seus llibres, però em faltava el primer.

La setmana passada vaig tenir la sort d’acabar el llibre que m’estava llegint i vaig anar a comprar-ne un altre a la llibreria del campus. Quina va ser la meua sorpresa quan veure aquell llibre de tapes grogues! Havia sentit parlar mil coses del llibre: “és la bíblia de l’Albert” “el millor llibre que he llegit mai” “és molt bonic”... El vaig agafar i just quan feia cua a la caixa vaig començar a llegir-lo. És un d’aquest llibres que t’enganxa. Tornava a casa de cap de setmana i quan em vaig adonar m’havia acabat el llibre. Havia estat llegint al bus, al ferrocarril a l’altre bus, fins i tot llegia quan caminava. Era una sensació estranya que no em deixava parar de llegir. I ara puc dir jo també que és un dels llibres més bonics que he llegit mai.

No és una guia d’auto ajuda ni tampoc una biografia. Es tracta d’un recull d’experiències i emocions, els ingredients del qual són el càncer, la superació, la il·lusió, els sentiments i el color groc. Tot des del punt de vista d’una persona ingeniosa, lluitadora i alegre.

Després de llegir-me’l se’m van passar mil noms pel cap a qui regalar el llibre —m’agrada regalar els llibres a les persones amb les que identifico algun dels personatges de la història, o simplement, aquella gent que he recordat mentre llegia—. Ho tenia difícil, havia pensat en molta gent: amics, companys de classe, cosins, els meus pares, la meva germana... però no. Aquell llibre havia de ser per a un groc. Al final el vaig trobar i li vaig demanar que quan acabes de llegir-lo el regalés algun dels seus grocs i que aquest fes el mateix. Estic segura que així estarà en bones mans. I bé, qui sap? Potser algun dia t’arriba a tu. 

Si estàs llegint aquest blog i t’agrada potser acabes sent un dels meus grocs o jo un dels teus... Bé, si ho vols entendre millor et recomano el llibre de l’Albert, El món groc.

Us deixo una foto meua amb l'Albert el dia de Sant Jordi.