Un cafè amb Pau Freixas

Preparant un monogràfic sobre l’auge del cinema en català per a ràdio, teníem sobre la taula diverses propostes d’entrevista, entre elles, Pau Freixas. Però tenint en compte que es tracta del director d’una de les sèries revelacions de la temporada, la cosa era bastant difícil. Després d’unes trucades amb la productora i amb el propi Pau, ens hem assabentat que avui estaria a Diagonal firmant el DVD de Polseres Vermelles. I com que no podíem deixar passar aquesta oportunitat, allà que ens hem plantat.

Al principi no ha estat gens fàcil aconseguir avançar a la cua entre les fans dels polseres que cridaven com si del mateix Justin Bieber es tractés. Però una vegada hem aconseguit parlar amb seguretat, no hi ha hagut cap problema per passar a la part de la premsa, ja que havíem parlat prèviament amb el director de la sèrie. De totes maneres únicament havíem aconseguit estar amb la premsa, encara necessitàvem un cop de sort per poder entrevistar-lo. L’espera ha estat pesada i l’ambient cada vegada es carregava més, fins i tot, hem presenciat l’actuació dels mossos d’esquadra que han acabat amb l’acte argumentat que la histèria de les milers i milers de fans –sincerament mai se m’ha donat bé això de contar la gent que hi ha en una aglomeració d’aquestes dimensions, però us asseguro que allò era al·lucinant– feia que cada cop fos més perillós estar allà. Aquest era el moment, així que amb una mica de cara hem seguit als polseres, a l’Albert Espinosa i al director fins a l’interior de l’espai que tenien reservat al centre comercial i allà –entre la ràbia i la desil·lusió dels actors per no poder continuar amb la firma del DVD–, per fi, hem aconseguit parlar amb Pau.

Hem sortit del recinte i asseguts tranquil·lament a una terrassa hem pogut parlar de manera llarga i distesa tant del cinema en català –el que ens interessava per al nostre treball– com de la seva experiència i trajectòria –el que realment ens ha acabat interessant personalment–. Tant és així, que quan ens hem adonat eren quasi les 10 de la nit. Però i què? Teníem l’entrevista amb el Pau i no només això, sinó que hem parlat amb ell d’infinitat de coses, hem intercanviat opinions i fins i tot l’hem arribat a conèixer el suficient com per poder assegurar que és una persona sensata i sincera, que realment gaudeix amb la seva feina perquè la fa per vocació. Pau, gràcies per aquesta vesprada!