jueves, 26 de mayo de 2011

La historia del maestro Kapuscinski

 Cuando viajamos y hacemos turismo nos gusta hacer fotografías que, posteriormente, clasificamos en álbumes para recordar nuestras anécdotas, en el futuro. Kapuscinski ha querido realizar su propio álbum, pero de una manera distinta. A modo de diario personal explica sus vivencias a lo largo de los viajes que realiza, como corresponsal de prensa. “Viajes con Heródoto” es un libro que más allá de explicar los paisajes de África y describir los colores de las calles asiáticas, persigue un objetivo moral. Trata de inmiscuir al propio lector en la historia y hacerlo recapacitar sobre la importancia de ésta. Para ello, contextualiza perfectamente los movimientos políticos y la situación económica de cada país, además de las referencias culturales que aporta de cada civilización. De modo que capta la atención del espectador, como si de un programa de televisión de tratara.

La odisea del polaco comienza, justamente, cuando se cumple su sueño: debe cruzar la frontera. Es enviado a la India. Con el primer libro de historia como único compañero de viaje, el joven toma su rumbo y comienza así la larga rueda de viajes y aventuras que protagoniza. Visita exóticos lugares como Egipto, China o el Congo y conoce culturas tan curiosas y apasionantes como la griega, la oriental o la africana. Nos muestra, así y de manera muy detallada, la dura década de los cincuenta y los diferentes movimientos histórico-políticos que se suceden alrededor del mundo en aquella época. Cambios de gobierno, guerras entre pueblos, abusos de poder y dinastías monárquicas que duran varias generaciones. Pero, ¿Cómo contar los nuevos acontecimientos sin hacer referencias al pasado donde se hallan, en la mayoría de las ocasiones, las causas de todo conflicto?

Alternando sus vivencias con las del mismísimo Heródoto, Kapuscinski consigue la combinación perfecta entre el relato de sus viajes y los que escribió en su día el antiguo historiador griego. La “Historia” de Heródoto, por una parte,  sirve al lector como principal fuente documental para entender el libro y, en segundo lugar, enriquece la obra y amplía los conocimientos del lector. Es así, como se consigue una narración rápida e ininterrumpida que permite una lectura dinámica y fluida de una obra, cuyo pilar principal es el testimonio del autor. Éste, además de ser la principal fuente informativa, narra sus viajes de un modo totalmente realista pero desde su punto de vista, con una actitud crítica y totalmente subjetiva. Y relata, asimismo,  las aventuras, a las que se afrenta con empeño y que acercan al propio lector hasta el lugar de los hechos.

Leer el libro de Kapuscinski es como realizar su propio viaje. Eso sí, desde un país más lejano y en una época totalmente distinta, en la que muchos detalles, nos resultan totalmente incomprensibles. Pero para eso está Heródoto, que nos recuerda el significado de esa frase que tantas veces hemos oído “para entender el presente hay que conocer el pasado”. En definitiva, una obra que todo periodista debería conocer, incluso utilizar como manual de lectura. Mi propuesta desde aquí a las facultades de Ciencias de la Comunicación. Kapuscinski, un gran maestro en periodismo y reporterismo.

domingo, 22 de mayo de 2011

Planeta lliure

Fa dies que sentim als mitjans de comunicació que hi ha una revolta a les places d’arreu del món. Però crec que per poder entendre el missatge, cal apropar-se i veure exactament el que està passant. Divendres jo vaig decidir acostar-me a Plaça Catalunya i, si us soc sincera, és difícil descriure l’ambient. S’ha de veure per poder creure-ho. És un altre món. Un planeta lliure molt semblant al que descriu la pel·lícula francesa que es titula així –i que us recomano si us voleu fer una idea de l’aire que es respira a més de 450 places del món que s’han ocupat aquests dies–.
Us imagineu una societat on es prenen decisions en comú de forma assembleària i on tots, absolutament TOTS, tenen dret a expressar la seva opinió? Un lloc on pots agafar un llibre, llegir-lo i tornar-lo a deixar perquè una altra persona gaudeixi de la seva lectura? Un espai on s’intercanvia menjar per un pentinat i on pots dormir al aire lliure sense perill de que et passi res? Un món on no hi ha cap figura opressora que vulgui imposar les seves idees, ni tampoc cap instrument de control que prohibeixi la lliure expressió?
S’està creant un model de societat basat en la llibertat i el respecte. Cosa que no ens han ensenyat a l’escola. Sempre ens han dit que hi ha persones que manen perquè estan per sobre de la resta; que som màquines de producció i ens hem de passar la vida treballant fins que ens fem vells. Que hem de pagar uns impostos per tenir una certa qualitat de vida. I que hem d’anar amb compte amb el que diem i el que fem.
Segurament estareu pensant que és una utopia i que la nostra societat és intangible. Però no és cert. S’està demostrant. Plaça Catalunya és un exemple. Aquí funciona. I això vol dir que és possible! Es tracta de tornar al model de democràcia que ja van crear els grecs. I resulta irònic pensar que hem de lluitar per una cosa que ja existia fa milers d’anys i que nosaltres mateixos ens hem carregat.

Us deixo l’enllaç de la web de l’acampada a Barcelona i unes fotos hem fet estos dies.
http://acampadabcn.org/es/

    Vistes de l'hort ecològic

Perruqueria per a tots

Assemblea de la tarda 

La plaça del poble

 Menjar per a tots

Somiant amb un planeta lliure

jueves, 5 de mayo de 2011

Un cafè amb Pau Freixas

Preparant un monogràfic sobre l’auge del cinema en català per a ràdio, teníem sobre la taula diverses propostes d’entrevista, entre elles, Pau Freixas. Però tenint en compte que es tracta del director d’una de les sèries revelacions de la temporada, la cosa era bastant difícil. Després d’unes trucades amb la productora i amb el propi Pau, ens hem assabentat que avui estaria a Diagonal firmant el DVD de Polseres Vermelles. I com que no podíem deixar passar aquesta oportunitat, allà que ens hem plantat.
Al principi no ha estat gens fàcil aconseguir avançar a la cua entre les fans dels polseres que cridaven com si del mateix Justin Bieber es tractés. Però una vegada hem aconseguit parlar amb seguretat, no hi ha hagut cap problema per passar a la part de la premsa, ja que havíem parlat prèviament amb el director de la sèrie. De totes maneres únicament havíem aconseguit estar amb la premsa, encara necessitàvem un cop de sort per poder entrevistar-lo. L’espera ha estat pesada i l’ambient cada vegada es carregava més, fins i tot, hem presenciat l’actuació dels mossos d’esquadra que han acabat amb l’acte argumentat que la histèria de les milers i milers de fans –sincerament mai se m’ha donat bé això de contar la gent que hi ha en una aglomeració d’aquestes dimensions, però us asseguro que allò era al·lucinant– feia que cada cop fos més perillós estar allà. Aquest era el moment, així que amb una mica de cara hem seguit als polseres, a l’Albert Espinosa i al director fins a l’interior de l’espai que tenien reservat al centre comercial i allà –entre la ràbia i la desil·lusió dels actors per no poder continuar amb la firma del DVD–, per fi, hem aconseguit parlar amb Pau.
Hem sortit del recinte i asseguts tranquil·lament a una terrassa hem pogut parlar de manera llarga i distesa tant del cinema en català –el que ens interessava per al nostre treball– com de la seva experiència i trajectòria –el que realment ens ha acabat interessant personalment–. Tant és així, que quan ens hem adonat eren quasi les 10 de la nit. Però i què? Teníem l’entrevista amb el Pau i no només això, sinó que hem parlat amb ell d’infinitat de coses, hem intercanviat opinions i fins i tot l’hem arribat a conèixer el suficient com per poder assegurar que és una persona sensata i sincera, que realment gaudeix amb la seva feina perquè la fa per vocació. Pau, gràcies per aquesta vesprada!