Cultura a la valenciana

Amics i grocs que llegiu el bloc, molts de vosaltres valencians i valencianes. Què està passant a
casa nostra? Ens han tret tv3 i ara ens volen traure el Català de l’escola. Què serà el següent?
La senyera per la rojigualda? Desenes de titulars mostren la nostra disconformitat envers
al tema. Manifestacions i manifests expressen el nostre rebuig a l’acció de Camps. De què
tenen por? De que riguem d’ells? Però si ja ho fem! A les pròpies falles hi ha ninots amb els
seus “jetos” (i perdoneu l’expressió però no se m’acut una forma més suau per anomenar-
los). Tenim humoristes valencians que parodien la vida d’aquest personatges d’una manera
admirable, però que evidentment, mai tindrien cabuda a la programació de la televisió del
règim. Els qui hagueu tingut la sort de riure amb ells suposo que estareu pensant en gent com Xavi
Castillo, entre d’altres. No heu pensat que si aquest paios tinguessin un programa
propi al Canal 9 potser no miraríem tant tv3? Si és el que demanem! Una televisió plural i
lliure. Una televisió com la que tenen els nostres veïns catalans i que tant ens agrada. Una
televisió amb la que puguem riure de nosaltres mateixos i que ens informe del que està
passant realment i no només del que els interessa. Per sort avui dia tenim eines per estar
assabentats del que passa dins i fora de casa. I és una vergonya que després de 25 anys
d’emissió de TV3 al país valencià haguem de conformar-nos en veure Cracòvia via Internet.
Perquè si tito Camps es pensa que farem orelles sordes al que està passant i a partir d’ara
mirarem Canal 9 en comptes de la catalana, la porta clara! Us convido a tots aquells que us
agrada tv3 que la continueu mirant. Mentre no ens donen una televisió com cal, siguem fidels
a la catalana!
I el tema del català a l’escola ja és per riure —riure per no plorar, clar—. Que aquells qui venen
de fora puguen triar línia castellana perquè no coneixen la llengua ho entenc. Però que als
valencians de naixement no se’ns inculqui la nostra llengua... Crec que sobren les paraules.

Us deixo la lletra d’una cançó que parla per sí sola:

Que vos passa Valencians.
El meu País vol viure.
lletra: Toni Mestre
música: Paco Muñoz
Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre identitat.
Era lliure i treballava
nostre regne valencià
però uns homes hi vingueren
i mataren aquell cant.
Hem patit segles de lluita
de matances i d’espant
perquè el poble nascut lliure
no vol viure empresonat.
Nobles, bisbes i juristes
ens vengueren per un plat
de llentilles a Castella
i els seus costums castellans.
Canviaren de casaca
i oblidant l’antic parlar
giraren l’esquena al poble
al bon poble valencià.
Poble de les Germanies,
poble nostre revoltat
ara saps com la noblesa
demostra la lleialtat.
Tot el regne delegaven:
hòmens, dones, terres, ars,
poble, llengua, furs i pàtria
pel poder han baratat.
Un mal dia des d’Almansa
ens vingué la novetat:
el vell Regne de València
era País conquistat.
Ja la llengua bandejaven
llevant-li oficialitat
i per just dret de conquesta
imposen el castellà.
D’altres guerres hi patiren
tot anà costera avall:
el País pergué consciència
i el poble restà callat.
Però sempre sempre hi hagué hòmens
de cor valent i esforçat
que mantingueren la flama
amb esperit vigilant.
Sempre ens han guanyat la guerra
els que diuen ser cristians,
el altres, ja ens diguen moros,
jornalers o assalariats.
Tinc ganes de fer història
i escriu-te-la en valencià:
una història en els vençuts
de tants segles guanyaran.
Alça el cap, posat en marxa
i comença a caminar.

Vols ser el meu groc?

No sé si coneixeu o heu sentit parlar mai de l’Albert Espinosa. Jo el vaig veure per primera vegada en una entrevista que li feia Buenafuente i em va agradar la seva filosofia de vida. Havia vist pel·lícules d’ell i ni ho sabia. Ara soc fan d’ell. He vist totes les seves pelis i segueixo cada dilluns la seva sèrie. M’havia llegit també un dels seus llibres, però em faltava el primer.

La setmana passada vaig tenir la sort d’acabar el llibre que m’estava llegint i vaig anar a comprar-ne un altre a la llibreria del campus. Quina va ser la meua sorpresa quan veure aquell llibre de tapes grogues! Havia sentit parlar mil coses del llibre: “és la bíblia de l’Albert” “el millor llibre que he llegit mai” “és molt bonic”... El vaig agafar i just quan feia cua a la caixa vaig començar a llegir-lo. És un d’aquest llibres que t’enganxa. Tornava a casa de cap de setmana i quan em vaig adonar m’havia acabat el llibre. Havia estat llegint al bus, al ferrocarril a l’altre bus, fins i tot llegia quan caminava. Era una sensació estranya que no em deixava parar de llegir. I ara puc dir jo també que és un dels llibres més bonics que he llegit mai.

No és una guia d’auto ajuda ni tampoc una biografia. Es tracta d’un recull d’experiències i emocions, els ingredients del qual són el càncer, la superació, la il·lusió, els sentiments i el color groc. Tot des del punt de vista d’una persona ingeniosa, lluitadora i alegre.

Després de llegir-me’l se’m van passar mil noms pel cap a qui regalar el llibre —m’agrada regalar els llibres a les persones amb les que identifico algun dels personatges de la història, o simplement, aquella gent que he recordat mentre llegia—. Ho tenia difícil, havia pensat en molta gent: amics, companys de classe, cosins, els meus pares, la meva germana... però no. Aquell llibre havia de ser per a un groc. Al final el vaig trobar i li vaig demanar que quan acabes de llegir-lo el regalés algun dels seus grocs i que aquest fes el mateix. Estic segura que així estarà en bones mans. I bé, qui sap? Potser algun dia t’arriba a tu. 

Si estàs llegint aquest blog i t’agrada potser acabes sent un dels meus grocs o jo un dels teus... Bé, si ho vols entendre millor et recomano el llibre de l’Albert, El món groc.

Us deixo una foto meua amb l'Albert el dia de Sant Jordi.